Hi ha discos que no envelleixen: aprenen a respirar millor. Grand Prix (1995) de Teenage Fanclub és un d’aquells àlbums que, enmig d’una dècada enamorada del soroll i la pose, es va atrevir a dir una cosa radical: que la melodia podia ser un acte de resistència. Guitarres elèctriques, sí, però amb llum; distorsió, sí, però amb matisos. Cançons que no cridaven per fer-se notar i, tot i així, deixaven empremta, com si la tornada fos una manera de tornar a casa.
En aquest mapa emocional hi apareixen Álvaro Suite, ànima lliure, salvatge i virtuosa de Los Santos Inocentes de Bunbury o Los Labios; i Ken Stringfellow, un nom que travessa els noranta com un fil conductor: cofundador de The Posies, artesà d’harmonies impecables, músic de directe a l’òrbita de R.E.M., i compositor amb la rara habilitat de convertir allò quotidià en himne sense alçar la veu. Suite i Stringfellow no entenen el pop com a artifici, sinó com a precisió: el lloc exacte on una guitarra, un cor i una frase poden canviar-te l’ànim.
Aquest concert és una cerimònia d’aquelles que no necessiten la nostàlgia per justificar la seva existència. Álvaro i Ken, juntament amb una banda de músics que ja voldrien moltes altres formacions, interpreten Grand Prix com s’interpreta un llibre estimat: sense pressa, sense cinisme, amb el respecte de qui sap que aquestes cançons —Sparky’s Dream, Mellow Doubt— no pertanyen només a una època, sinó a un tipus de gent. La que va aprendre que també es pot ser intens sense ser estrident. La que encara busca, entre tanta velocitat, una tornada que ho ordeni tot per dins.
Una nit per tornar al lloc on l’indie es va permetre somriure. I per recordar —en veu alta, guitarra en mà— que algunes generacions no s’expliquen: es canten.
Pour les fans de Rock et Indé et Alternatif.
genre_page_link
The Strokes
Se connecter à ton compte
